Poesía.




No entiendo en qué piensan esos poetas que creen que la poesía aún se escribe en cuadernos y se rima. Ni entiendo que crean que la poesía aún es cosa de las musas, de bares de carretera, de cafés con vistas a la Torre Eiffel, de París.

Yo les diría que pasasen un día entero mirando tus labios rojos, viéndote mientras duermes en bragas y con una camiseta mía, sin sujetador.  Que te viesen cuando te levantaras de la cama, estirando tu cuerpo, pensando en qué te pondrás de ropa mientras te quedas desnuda en tu cuarto pensando que ojalá tú y yo ahí, en el suelo. Que te vieran mientras miras por la ventana tomando el primer café del día con un croissant; y luego con un cigarrillo en la mano derecha, con la mirada perdida en el infinito deseando que el tiempo sea el que nos pierda a nosotros, y no al revés.

Que viesen lo bonito que destruyes, que eres capaz de ser la chica con los ojos tristes más bonitos de toda Barcelona, o ser la chica de los hoyuelos llenos de tristeza más bonitos de todo el barrio en Diciembre. Que tienes el récord de cuellos rotos con tu culo por las Ramblas y que el suelo solo se enamora de tus bragas.  Que a la poesía hay que mirarla a los ojos mientras se la hace y enamorarse de ella en cada gemido, que la poesía está guapa de verdad cuando se enfada pero aún sigue queriendo follar conmigo.

Y digamos que la poesía eres tú y no lo creen esos poetas locos.

-------

(En català)

No entenc en què pensen aquells poetes que creuen que la poesia encara s’escriu en quaderns i es rima. Ni entenc que creguin que la poesia es cosa de les muses, de bars de carretera, de cafès amb vistes a la Torre Eiffel, de París.

Jo els hi diria que passessin un dia sencer mirant els teus llavis vermells, veient-te  mentre dorms en calcetes i amb una camiseta meva, sense sostenidor. Que et veiessin quan et lleves del llit, estirant el teu cos, pensant en què et posaràs de roba mentre et quedes nua en la teva habitació pensant en que tant de bo tu i jo allí, al terra. Que et veieren mentre mires per la finestra prenen el primer cafè del dia amb un croissant; i desprès amb una cigarreta a la mà dreta, amb la mirada perduda en l’infinit desitjant que el temps sigui el que ens perdés a nosaltres, i no al revés.

Que veiessin com de bonic destrueixes, que ets capaç de ser la noia amb els ulls tristos més bonics de tota Barcelona, o ser la noia dels clotets plens de tristesa més bonic de tot el barri al Desembre. Que tens el rècord de colls trencats amb el teu cul per les Rambles i que el terra només s’enamora de les teves calcetes. Que a la poesia hi ha que mirar-la amb els ulls mentre se la fa i enamorar-se d’ella en cada gemec, que la poesia està guapa de veritat quan està enfadada però encara segueix tenint ganes de follar amb mi.

I diguem que la poesia ets tu i no el creuen aquells poetes bojos. 

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Ganadora de un ejemplar de "Me dolía la garganta de callarme esto"

Somos.

La rutina de vivir en el caos.